Creació de Badia
Abans de Ciutat Badia del Vallès: Mas Sanfeliu i la Torre d'en Gorgs
L'emplaçament on avui en dia s'aixeca Badia del Vallès havia estat un bosc frondós de pins, alzines i lledoners centenaris, envoltat de camps de conreu i on només hi havia una casa, la masia de Can Sanfeliu, datada del segle XIV. La Torre d'en Gorgs era una altra casa que estava just tocant la perifèria del que seria Badia del Vallès. Can Sanfeliu havia anat passant de generació en generació al llarg de 500 anys i Maria Teresa Sanfeliu es va encarregar de la casa després de la Guerra Civil. La família Sanfeliu era pagesa, dedicada a l'agricultura i la ramaderia. La finca estava envoltada de cultius com la vinya, l'ordi, el blat, l'alfals i lÿenfiladissa, tots ells treballats per la família. Tenien ovelles, gallines, conills , porcs, vedells, oques i tres cavalls. En paraules de Maria Teresa Sanfeliu: "Es treballava de sol a sol, les cases eren fredes, ens havíem de desplaçar a peu o en tartana, es treballava amb els animals i només hi havia la ràdio per distreure's".
També s'explotaven els boscos per fer llenya. Segons Domingo Fatjó, hereu de Can Fatjó, situat a Cerdanyola i alcalde de Cerdanyola del 1959 al 1975: "En aquella època plovia més i plovia millor. De vegades ens havíem de passar tres setmanes fent llenya al bosc perquè no parava de ploure i no es podia fer res més ".
La Torre d'en Gorgs va ser comprada i ampliada el 1876 per la família Badia, família benestant dedicada a la indústria llanera i propietària del Vapor Badia, situat al centre de Sabadell. Abans de la Guerra Civil, Elisa Badia, filla de Josep Badia i Capdevila, es va instal· lar a la Torre d'en Gorgs amb el seu marit, el c 232;lebre doctor Moragas, i els seus 9 fills, per estar més còmodes que al pis del carrer d'Ausiàs March de Barcelona. Can Gorg tenia una torre de defensa, les dependències dels propietaris, dels masovers, un celler, un estable i aparcament per als carruatges. Encara que la família Moragas Badia no era camperola, els masovers de la finca treballaven les terres i cuidaven el bestiar. Elisa Badia va tenir la voluntat que els seus fills coneguessin la vida del camp en tots els sentits i per això van presenciar la verema, que gairebé durava un mes sencer, la matança del porc, es desplaçaven en tartana, vivien envoltats d'animals, etc. La família Moragas Badia era molt coneguda a Barberà, ja que arrendaven terres als camperols de Barberà i el senyor Moragas exercia com a metge a les cases dels voltants.
La família Sanfeliu va ser la més afectada en l'expropiació dels terrenys per construir Badia del Vallès, ja que era propietària de la majoria de l'extensió territorial. En canvi, la Torre d'en Gorgs no va ser afectada, la família Moragas Badia només va vendre una part del terreny, que justament va comprar a la família Sanfeliu per tal d'ampliar l'Eixample de Barberà.
La casa de la família Sanfeliu es va conservar durant les obres de la nova ciutat i estava habitada per la família Somolinos, els masovers de la masia. Per al senyor Somolinos, l'arribada d'uns 700 treballadors de la construcció va significar la fi d'un paratge únic on gaudien dels camps de blat i les vinyes, del bestiar i dels sis brolladors, entorn on van créixer els seus sis fills. La família Somolinos va ser desallotjada de la masia i uns 40 homes els van ajudar a traslladar-se a un dels pisos de lÿavinguda de Burgos, abans de la inauguració de Badia, per tant, estan considerats com els primers habitants de Badia del Vallès.
La masia es va enderrocar pocs dies abans de la inauguració oficial i sense que hi hagi constància exacta de la raó de l'acció, cosa que ha donat pas a diferents llegendes urbanes.
Actualment, en el mateix lloc de la masia Sanfeliu trobem la biblioteca Vicente Aleixandre, inaugurada el 1988 pel president de la Generalitat, Jordi Pujol.
La Torre d'en Gorgs, l'any 2010, encara és al costat de la via de tren i és un equipament municipal de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.
Quin origen té el nom de Badia?
Quan es va redactar el projecte del Pla Parcial d'Ordenació, la nova urbanització d'habitatges es deia Santa Maria de Barberà, però el 1967, quan es van expropiar els terrenys, es va canviar per Polígon Badia-Can Sanfeliu, noms que feien referència als seus propietaris. Què va passar perquè es prengués el nom de Ciutat Badia per a la nova ciutat? No es coneix amb certesa la raó, ja que no existeix documentació escrita que ho justifiqui
Popularment, es creia que la senyora Elisa Badia, propietària d'una part dels terrenys, va fer una donació altruista de part de la seva finca de la Torre d'en Gorgs, i per això es va posar el seu nom a la nova ciutat, però la llegenda està molt lluny de la realitat. La família Badia havia realitzat durant els anys 50 moltes obres urbanístiques a Santa Maria de Barberà i va comprar els terrenys de la família Sanfeliu amb l'excusa de realitzar l'ampliació del Eixample de Santa Maria de Barberà. Feta la compra, Manuel Baldrich, arquitecte de la Diputació de Barcelona, que havia signat les obres realitzades per la família Badia i que estava ben posicionat entre les autoritats del Règim, va ser el que va informar a Madrid de l'existència dels terrenys idonis per dur a terme els plans que s'estaven elaborant per a la construcció d'una nova ciutat. Els terrenys van ser pagats en l'expropiació a la família Badia, segons la valoració econòmica de l'article 3 de la Llei sobre valoració de terrenys subjectes en l'execució de Plans Nacionals d'Habitatge, a un preu mitjà de 220 PTA/m2. Una compra / venda, amb informació privilegiada, que va significar un complet negoci per a la família Badia.
Sembla lògic que el nom que li hagués correspost seria Ciutat Sanfeliu, ja que la masia Sanfeliu ocupava la majoria de l'extensió total que va pertànyer a Badia, però potser es va descartar per evitar confusions amb altres municipis que també es diuen Sanfeliu, com per exemple: Sant Feliu del Racó, Sant Feliu de Codines o Sant Feliu de Llobregat.
Una altra tesi bastant arrelada és que va ser conseqüència de la major influència que van poder exercir la família Badia per les seves relacions amb les autoritats de Barcelona i Madrid.
Amb la independència municipal, l'any 1994 els ciutadans van optar pel nom de Badia del Vallès.
Ciutat Badia, projecte del Ministerio de la Vivienda
Al llarg del Franquisme va existir la preocupació de construir habitatges, ja que aquestes eren el centre neuràlgic de la vida familiar i la família era l'essència de la societat.
Badia del Vallès es va idear des del Ministeri de l'Habitatge, dins del Pla Nacional de l'Habitatge (1961-1976), impulsada per edificar habitatges de protecció oficial, i va ser encarregada a l'Institut Nacional de l'Habitatge. En el projecte inicial, es pretenia construir uns 12.000 habitatges de tipus social a la comarca de Barcelona per solucionar la manca d'habitatges que hi havia a causa de les onades migratòries dels anys 60 i eliminar el barraquisme sorgit a la perifèria de Barcelona.
L'Institut Nacional de l'Habitatge va planificar i controlar el projecte d'iniciativa pública, però el contractista va ser l'Obra Sindical de la Llar, qui va dur a terme l'execució.
Tot i que inicialment el projecte era de caràcter social, la posada en pràctica no va seguir la teoria, el retard en el desenvolupament de la nova ciutat va canviar radicalment la raó de ser de Badia del Vallès. En comptes de fer una ciutat per acollir els nouvinguts sense un habitatge digne, es va crear una ciutat pilot per a posteriors brots migratoris massius, com els dels anys 60, destinada a funcionaris i treballadors públics, per tant destinada a un sector de la població que no tenia tantes dificultats econòmiques, i potser ja gaudia d'un habitatge ben condicionat, encara que més car.
El 10 de gener de 1962, l'Institut Nacional de l'Habitatge va ordenar a la Gerència d'Urbanització l'inici de l'expropiació del sòl, en total van ser 887.441,82 m2 i afectava tres municipis, Sabadell (3.826 m2), Cerdanyola del Vallès, llavors Cerdanyola (549.624 m2), i Barberà del Vallès, llavors Santa Maria de Barberà (333.991 m2).
El 16 d'octubre de 1965 es va aprovar el Pla Parcial d'Ordenació contractant l'arquitecte Manuel Baldrich, qui també havia realitzat la remodelació de l'Eixample de Barberà, i aquest va demanar la col·laboració de l'arquitecte Lluís Gelpí. La proposta que van fer dividia la ciutat en tres zones. El plantejament era fer un nucli residencial de 11.504 habitatges independent de Barberà i Cerdanyola, organitzat al voltant d'una via principal (actual avinguda de Burgos) amb tots els serveis i equipaments necessaris (hospital d'urgències, gasolinera, comerços diversos, escoles bressol, escoles, instituts, mercat, correus, etc.). Un plantejament inicial que va patir canvis importants que es detallen en l'apartat de construcció de Badia.
El 9 de juny de 1970, l'Institut Nacional de l'Habitatge va convocar un concurs per a la construcció de la primera fase de 4.156 habitatges de promoció pública, 98 locals comercials i urbanització interior Badia. En principi, s'havien de seguir les pautes del Pla Parcial d'Ordenació, però a les bases del concurs es va permetre fer canvis a causa del poc temps previst per a l'execució, tan sols 18 mesos.
Això va suposar que el sistema constructiu seria prefabricat i que no es tindrien en compte els serveis i equipaments bàsics. L'empresa guanyadora del concurs va ser CYT (Cobertes i Teulades), que ja tenia en marxa projectes similars per a la resta de l'Estat, i l'arquitecte R. Piqueres, responsable del projecte de Badia, va seguir els seus estudis teòrics sobre la construcció ràpida d'habitatges prefabricats aplicant la tècnica de Tracoba, patent francesa innovadora en la construcció a gran escala, però també combinant el sistema tradicional.
La construcció de Ciutat Badia
En la construcció de Badia es van estrenar les normes franquistes T-72 i T-86, amb relació als habitatges de protecció oficial per controlar l'especulació i tipificar un model constructiu a seguir. Es van fer cinc tipus d'habitatges: T-86 de 3 dormitoris, prefabricat de planta tipus H (3437 habitatges), T-72 de 3 dormitoris, prefabricat de planta tipus estrella (1.392 habitatges), T-86 de 4 dormitoris, tradicional de planta lineal en vuit mòduls (256 habitatges), T-86 de 2 dormitoris, tradicional de dos mòduls (127 habitatges) i T-72 de 4 dormitoris tradicional (160 habitatges).
Al llarg de la construcció, es van descobrir grans errors que van condicionar el futur de la ciutat. Un dels contratemps tenia relació amb els panells prefabricats que necessitaven una translació lineal de les grues durant el muntatge i no es va contemplar en la planificació urbanística, per tant es va haver de canviar la ubicació dels vials i d'alguns blocs d'habitatges, incloent les xarxes de desguassos, electricitat i aigua.
Un altre factor que no es va tenir en compte va ser la planificació de vies de comunicació del Ministeri d'Obres Públiques: aquest ja havia previst feia uns anys l'obra de dues autopistes, la de Barcelona-Terrassa (B-58), i el tercer cinturó de ronda de Barcelona (B-30). El resultat va ser que es van veure afectats 250.407 m2 dels 887.442 m2 expropiats, una superfície on es plantejava la segona fase constructiva de 6.226 habitatges, que finalment va disminuir a 1.216 habitatges i 38 locals comercials. Els treballs d'urbanització i serveis ja fets (enllumenat públic, xarxes d'aigua i llum, voreres, etc.) es van retirar i només alguns punts de llum van ser aprofitats per l'Ajuntament de Barberà per a la il·luminació de la carretera N-150.
Un nou imprevist es va generar quan, després de realitzar les obres d'estructura del nord de la ciutat tocant a l'aeròdrom de Sabadell, el Ministeri de l'Aire va impugnar la construcció dels blocs per la seva proximitat i conseqüent risc en les operacions d'aterratge i enlairament. Aquests pisos es van desplaçar al centre de la ciutat i en el seu lloc es va aixecar l'àrea esportiva, sense poder aprofitar els serveis instal·lats al subsòl.
Després de les retallades territorials, que van suposar unes pèrdues econòmiques d'uns 104 milions de pessetes, Badia té un contorn gairebé idèntic al de la península ibèrica, observació que va fer el secretari de la Delegació del Ministeri d'Habitatge, i per això van decidir que la nomenclatura dels carrers coincidís amb la geografia peninsular (Burgos, la Manxa, Cantàbric, Mediterrània, Algarve, Porto, Via de la Plata, Costa Brava, Mallorca, Menorca, Eivissa, Bètica ...).
L'abril de 1973, els habitatges ja estaven edificades, després d'un curt període de 20 mesos de construcció. Però els pisos estarien deshabitats durant més de dos anys a causa de la manca d'equipaments per a educació i sanitat (serveis previstos en la publicació La nova Ciutat Badia, editada pel Ministeri d'Habitatge el juny de 1974), la distribució del 70% dels habitatges entre els treballadors de les administracions i empreses públiques, els problemes amb la xarxa de gas natural i les reticències dels ajuntaments de Barberà i Cerdanyola per gestionar una ciutat fantasma.
Finalment, Badia del Vallès es va inaugurar el 14 de juliol de 1975 per part dels prínceps d'Espanya, ja que s'havien dÿamortitzar els 2.500 milions de pessetes que havien costat les 5.372 habitatges de la ciutat.