Reflexions
Inauguració oficial
El 14 de juliol de 1975 va tenir lloc la inauguració de Badia per part dels Prínceps d'Espanya, Joan Carles i Sofia.
Van assistir unes 40.000 persones provinents de tota la comarca i un desplegament d'autoritats (ministres, governadors, alcaldes, militars ...) per realitzar un passeig per la ciutat, finalitzant l'acte amb el lliurament de les primeres escriptures de propietat a 10 famílies.
La concessió dels pisos
Las viviendas de Bahía eran de protección oficial, y por tanto, tenían que ir destinados a quien tenía dificultades para acceder a una vivienda, ya que cuando comenzó el fenómeno migratorio de los años 60, las construcciones baratas eran escasas y predominaban las condiciones precarias de vivienda y el chabolismo en los suburbios.
Al hacer la adjudicación de las viviendas en 1975, los criterios de 1960 para la creación de Bahía habían quedado anticuados. El Gobierno Civil decidió traspasar el derecho de adjudicación a diferentes organismos como: Educación, RENFE, Telefónica, Correos y Telégrafos, Policía Nacional, Guardia Civil, Delegación Provincial de Sindicatos, Gobierno Civil y diferentes grupos relacionados con otros organismos oficiales. Finalmente, cerca del 70% de las viviendas fueron adjudicados a funcionarios o trabajadores públicos.
Obviamente, también las familias de trabajadores de empresas privadas pudieron acceder, pero tenían que cumplir ciertos requisitos, que no se pidió a los funcionarios públicos: estar afiliados al Sindicato Vertical, unos ingresos inferiores a 2,5 veces del salario mínimo y ser cabezas de familia o casarse durante el año 1975. Además, había una valoración de puntuación que favorecía a las familias numerosas (más de 4 hijos), las que cuidaban a personas de más de 60 años, las que tenían hijos estudiando en la Universidad Autónoma de Barcelona y las que trabajaban en las comarcas vecinas.
Aparte de los dos bloques reservados a la Guardia Civil como cuartel, se realizó una distribución que combinaba los trabajadores de las administraciones y las empresas privadas. Se tenía la intención de evitar la aglomeración de trabajadores de la misma administración o empresa en un mismo bloque. En el proceso de adjudicaciones se produjeron ciertos errores informáticos y favoritismos personales.
Evidentemente, desde la idea inicial de la creación de la nueva ciudad a la realidad final, hubo un cambio de criterios bastante importante.
L'estat dels pisos Les condicions en què van ser lliurats els pisos eren semblants al que era habitual en l'època i no tenien res a veure amb l'habitatge que van visitar els prínceps: un habitatge totalment moblat i amb acabats perfilats fins a l'últim detall.
Els serveis públics i les reivindicacions per aquests
Al Pla d'Ordenació Parcial, impulsat pel Ministeri d'Habitatge, es va preveure la dotació de tots els serveis públics i edificis d'ús comunitari per a la nova ciutat, però no es van dur a terme com a conseqüència de les incongruències administratives, la reorganitzacions urbanístiques, la reducció del terreny per a la construcció de les autopistes i les modificacions dels terminis de construcció. Conseqüentment, la població nouvinguda no disposava de recursos bàsics com podien ser un nombre suficient d'escoles, un centre sanitari, uns mitjans de transport, etc . La via per aconseguir-los va ser l'organització i la reivindicació, iniciativa dels moviments veïnals durant la Transició democràtica. Els badiencs van ser un cas social exemplar, ja que a través del seu esforç col·lectiu i la voluntat de millora, van condicionar i millorar la nova ciutat. La seva unió i força van fer créixer un sentiment de pertinença molt fort, que ha perdurat al llarg del temps.
La Mancomunitat
La Mancomunitat va ser una solució presa pel Govern davant la negativa dels ajuntaments de Barberà i de Cerdanyola del Vallès per fer-se càrrec de la gestió del polígon, ja que veien desmesurat portar la gerència d'una població superior a la del seu propi municipi.
Per llei, l'any 1974 es va crear la Mancomunitat Intermunicipal Barberà-Cerdanyola, que havia de realitzar el manteniment dels serveis construïts i incorporar els serveis inexistents.
Era dirigida per la Comissió Gestora, formada pels alcaldes de Barberà i Cerdanyola més tres regidors de cada ajuntament. Cada dos anys s'intercanviaven els càrrecs entre els dos alcaldes. L'alcalde que cessava com a president passava a exercir de vicepresident i viceversa. Un altre càrrec important, dins de la comissió, era el gerent, qui executava els decrets i representava els òrgans de govern, per tant era la cara visible de la Mancomunitat.
Un greu problema que va tenir la Mancomunitat va ser la manca de recursos econòmics, perquè Badia no disposava de zona industrial ni tenia terreny urbanitzable on construir i per tant, no tenia ingressos necessaris per cobrir els costos del seu funcionament. El 1975, any de la seva fundació, la situació ja era crítica perquè es preveien uns 27 milions de despeses i uns 7 milions d'ingressos. Per ajudar a pal·liar el dèficit, l'Institut Nacional de l'Habitatge va cedir-li els locals comercials dels blocs d'habitatges per a gestionar-los règim de lloguer.
La relació entre la Mancomunitat i els badiencs va ser una mica tempestuosa, perquè l'exigència de serveis públics per part dels ciutadans no tenia la resposta adequada per la manca de recursos econòmics i hi havia una manifesta falta d'interès en la gestió per part del president i del vicepresident de la mateixa Mancomunitat, una gestió que realitzaven sota mínims perquè estaven forçats a fer-la per la llei imposada.
Badia, la mort de Franco i la Transició democràtica
Just l'any 1975, acabada d'inaugurar Badia, succeeix un fet que marcarà la història d'Espanya: el 20 de novembre mor Franco. Va ser el començament d'una nova era, la Transició democràtica. La Transició i els primers passos de la democràcia coincideixen en el temps i en molts fets amb els moviments veïnals reivindicatius que es desenvolupen a Badia. La Transició democràtica va significar el despertar de les llibertats socials, polítiques i sindicals, tot i que encara no es tenia certesa de quin rumb prendria l'Estat espanyol, si es podria establir una democràcia o tornaria el règim dictatorial. Amb la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques el juny de 1977, es van assentar les bases de la democràcia i es va obrir pas a un estat descentralitzat i de lliure pensament.
L'ocupació dels pisos
El 1977 va començar el fenomen de l'ocupació dels pisos que va tenir molta incidència en el futur de la ciutat. Famílies completes entraven a la força als pisos que estaven sense ocupar per diferents causes, encara que la més comuna era perquè estaven pendents d'adjudicació, perquè els propietaris encara no s'havien traslladat a viure a Badia (tenien un termini màxim d'un any des l'adjudicació per fer-ho) o perquè els propietaris l'utilitzaven els caps de setmana o puntualment. A final de 1978, ja hi havia uns 500 pisos ocupats i els ocupants es van reunir en una vocalia de treball a l'Associació de Veïns per defensar-se i buscar solucions a la seva situació il·legal davant l'administració. Aquesta lluita va ser molt llarga per a molts dels ocupants, encara que per a altres no ho va ser tant perquè van pactar amb els propietaris i van fer la compra del pis per via legal.
Les millores i l'implicació dels badiencs
Al llarg dels sis primers anys de Badia, els ciutadans es van acomodar a poc a poc i van anar aconseguint les solucions als problemes inicials. Es van recollir els fruits de la lluita: doblar el nombre d'escoles d'EGB, la creació d'un institut , l'increment del nombre de professors, baixar la ràtio d'alumnes per aula, el Centre d'Atenció Primària com a primer centre pilot de Catalunya, la biblioteca municipal, l'església, el mercat i la inauguració de les esplèndides instal·lacions esportives, que sens dubte eren les millors de tot el Vallès.
L'Associació de Veïns, nascuda el 1976, va tenir una gran importància en la millora de l'estat dels pisos i en la resolució de les mancances dels serveis. Davant la ineficàcia de la Mancomunitat, va ser la portaveu de les reivindicacions veïnals i representava la voluntat del poble per aconseguir una Badia digna. Les diferents lluites en comú que van emprendre els badiencs, també van servir per conèixer-se entre ells i crear una unió ciutadana (justament la publicació de l'Associació de Veïns es titula La unió fa la força). Gràcies a l'Associació de Veïns i a les entitats que van ser formant-se, com el Club d'Escacs (entitat degana), el Club de Judo, Badia Sardanista, la Penya Flamenca, el Club Natació, el Club de Futbol amb la seva esplèndida escola, etc. es va forjar una implicació ciutadana que va ajudar a despertar un sentiment d'identificació amb la ciutat.
La integració a Catalunya
Fins que van arribar els primers habitants, Badia no tenia història, ni costums, ni res del que genera la vida d'una ciutat al llarg dels anys. Els nouvinguts no havien de renunciar a cap de les seves característiques lingüístiques o culturals, cadascú aportava el seu bagatge a la nova realitat. La convivència era exquisida i tots tenien problemes comuns pels quals lluitar, que els unien encara més. Aquesta aportació enriquidora va anar creant una realitat pluralista i integradora que caracteritza Badia del Vallès des de la seva fundació.
Gairebé la meitat de la població que es va instal·lar a Badia, era originària de fora de Catalunya, fet que va suposar la convivència de persones de tot l'Estat espanyol amb persones catalanes. La integració de la població d'origen català, gallec, basc, valencià, asturià, andalús ... no va ser problemàtica, però quan la Democràcia va recuperar l'ús oficial del català, va ser difícil que fos una llengua habitual entre els badiencs, encara que des les escoles de la ciutat es va fer un gran esforç per introduir el català en la vida quotidiana.